Vint-i-cinc anys de la gesta de Malta

Vint-i-cinc anys, un quart de segle, distancien d'ara aquell 22 de desembre de 1983, a l'estadi Benito Villamarín, actualment anomenat Manuel Ruiz de Lopera. Encara es recorda com una de les grans gestes del futbol espanyol. Llavors, va ser considerada com una missió impossible.

Entrenada per el desaparegut Miguel Muñoz, aquell grup que va aglutinar talent i passió es mantenia extremadament fidel a la tradició de 'la fúria' que tant ha auxiliat la llegenda del futbol d'Espanya. Desmarca de gust pel toc que adorna el trajecte de les noves generacions. Del virtuosisme que delata als homes referència de l'actualitat.

Aquella proesa forma part dels grans moments futbolístics.

Descabalgada ara de la glòria de la qual forma part la selecció, centrada en empreses grans des que es va coronar en l'última Eurocopa.

Llavors, fa vint-i-cinc anys, el futbol espanyol mantenia el seu pedigrí internacional gràcies als èxits en les competicions de clubs. Les Copes d'Europa del Reial Madrid, els èxits del Barcelona a la Recopa i les del València, Sevilla, Atlètic de Madrid. En seleccions, només el triomf en l'edició de 1964, a l'estadi Santiago Bernabeu conservava una mica de llustre en l'historial de l'equip nacional.

Espanya es movia a impulsos en l'esport. En moments. I un dels més evocats va ser el 12-1 contra Malta, el que va propiciar el passaport per a la fase final de l'Eurocopa de França. On la selecció, ficada en la inèrcia de l'eufòria, va gaudir d'un altre dels seus grans moments. Arribar a la final, que va perdre contra el conjunt amfitrió.

I això que la presència espanyola estava en l'aire. En plena cursa per la classificació contra Holanda, Espanya es va trobar amb un partit que havia de resoldre per una diferència d'onze gols per inclinar de la seva banda el coeficient particular i obtenir el passaport per a l'Eurocopa de 1984.

L'únic encoratjador era l'adversari. Malta, un equip sense cartell en el futbol internacional. Que va sortir posar-se vermell de cada un dels compromisos que va afrontar.

yo, Senyor, Maceda, Goicoechea, Camacho, Gordillo, Víctor, Sarabia, Santillana, Carrasco i incon (després va entrar també Marcos) eren els encarregats de la proesa. A Sevilla, en una nit plujosa. Davant 30.000 espectadors i una milionària audiència televisiva que va derivar la seva atenció entre l'expectació i l'escepticisme inicial i la passió i eufòria posterior.

Com a l'equip. En un partit que va començar mal. Un penal narrat per Juan Senyor i un gol encaixat que minimitzen la transcendència dels tres gols marcats per Carlos Santillana a la primera part.

Però en l'inici de la segona meitat va arribar la màgia. I en un quart d'hora Espanya va marcar altres quatre. Després dels quatre de Poli Rincón, un altre de Santillana, dues de Maceda i el de Sarabia, va ser Senyor el que va tancar el compte i va arrodonir la gesta que va instaurar una de les pàgines més brillants i emotives del futbol espanyol, ara a les altures.
 
Sentimentaronja © 2010 | Diseñado por Chica Blogger | Volver arriba